L'huracà Katrina

Dissabte, 16:30. Sona una alarma estrident que augura un apocalipsi zombi. El missatge: tothom a casa, res de desplaçaments, esdeveniments i establiments tancats.

Mentre camino cap a casa amb un paraigua i els camals molls, em ronda pel cap una idea: abans de la DANA de València, com s'ho feia la ciutadania sense aquestes alarmes?

La meva interpretació (discutible) té dues cares. Per una banda, una desaparició esglaonada del sentit comú en els últims anys, accentuada per l'egoisme i el "jo vaig a la meva", que ha fet créixer la necessitat d'un estat cada cop més paternalista i intervencionista.

Abans no calia que ningú t'ho digués. Si plovia a bots i barrals, no agafaves el cotxe. Si la previsió era de tempesta, no sorties a caminar per la muntanya.

Per l'altra banda, un empobriment sistemàtic dels serveis públics: carreteres mal construïdes que no desguassen bé, rieres en mal estat i, en general, una degradació de les infraestructures. I quan les infraestructures fallen, l'única eina que queda és l'alarma.

Vivim en una societat absolutament infantilitzada, a la qual s'ha d'enviar una alerta a tot volum al mòbil per dir-li que no surti de casa, perquè està tan absorta en les xarxes socials que és incapaç de mirar el Meteocat o, simplement, d'obrir la finestra.

Dit això, tot el meu respecte per les dues persones que hi han perdut la vida.

Seny.