Els conceptes

La beta mesura quant es mou un actiu quan es mou el mercat general. Una beta d'1 vol dir que puja i baixa igual que l'índex de referència; una beta de 2 vol dir que es mou el doble, amunt i avall.

Aquesta setmana ho hem vist clar: el Nasdaq 100, ple de tecnològiques amb beta alta, ha caigut un 4,1%, mentre el S&P 500, més divers, només ha baixat un 1,6%. Mateix mercat, mateixa setmana, reacció ben diferent.

Mesura si dos actius pugen i baixen alhora. Va de 1 (sempre junts) a -1 (sempre al revés).

DCA vol dir aportar sempre la mateixa quantitat cada cert temps, passi el que passi al mercat. Per exemple, 200 € el dia 1 de cada mes.

La gràcia és que deixes de jugar a endevinar el moment. Quan el mercat està car, la teva aportació compra menys; quan està barat, compra més. A la llarga, el preu al qual entres tendeix a suavitzar-se.

Quan una empresa opera en diversos països, factura en dòlars, lliures o altres monedes, però presenta els comptes en euros. Si aquestes divises es debiliten davant l'euro, els mateixos ingressos en moneda local es converteixen en menys euros, encara que el negoci no hagi canviat gens.

Per aïllar aquest efecte, les empreses publiquen xifres "a tipus de canvi constant": recalculen l'any anterior amb els tipus de canvi d'avui, per comparar peres amb peres. És exactament el que ha passat amb Fluidra aquesta setmana: ingressos +2,6% reportats però +5% a tipus de canvi constant, i benefici net -7,1% reportat davant un +2% ajustat.

La corba de tipus mostra quant paga el deute públic segons a quants anys el prestes: normalment, com més llarg és el termini, més interès pagues, perquè hi ha més incertesa. Quan aquesta relació s'inverteix, i el deute a curt termini paga més que el de llarg, es diu que la corba s'ha invertit.

Una corba invertida vol dir que el mercat espera que el banc central baixi els tipus aviat, normalment perquè anticipa que l'economia es refredarà. Històricament ha precedit gairebé totes les recessions dels últims 50 anys als Estats Units, encara que sol passar amb un any o més de marge.

Quan un país necessita diners, en demana prestats emetent bons: tu li deixes 1.000 € i ell et torna els diners d'aquí a 10 anys, amb un interès cada any. Aquest interès és la rendibilitat del bo, i depèn del que demanen els inversors per prestar-li diners.

Quan aquesta rendibilitat puja, tot el que és deute es torna més car: hipoteques, préstecs a empreses i el que paga el mateix estat. I la borsa ho nota, perquè si un bo de l'estat ja et dona un 4% sense gaire risc, a moltes accions els costa més competir.

Normalment compres una acció i guanyes si puja. Amb una posició curta és al revés: demanes prestada l'acció, la vens avui i esperes recomprar-la més barata per tornar-la. La diferència és el teu guany.

El risc és que, si l'acció puja en lloc de baixar, has de recomprar-la més cara, i les pèrdues no tenen sostre. Quan molts inversors en curt s'afanyen a recomprar alhora, empenyen el preu encara més amunt: és el que s'anomena short squeeze.

Quan comences a invertir, tries uns percentatges: per exemple, 70% en renda variable i 30% en renda fixa. Amb el temps, com que uns actius pugen més que altres, aquests percentatges es mouen sols. Si la borsa ha anat bé, potser ara tens un 80% en accions sense haver-ho decidit.

Rebalancejar és tornar la cartera als percentatges originals: vendre una part del que ha pujat més i comprar del que s'ha quedat enrere. No és una predicció de mercat, és mantenir el nivell de risc que havies triat al principi.

Una empresa que guanya diners els pot repartir de dues maneres. La primera és el dividend: t'ingressa una quantitat per acció. La segona és la recompra: surt al mercat, compra accions pròpies i les elimina. No cobres res, però passes a tenir un tros més gran de la mateixa empresa, perquè queden menys accions per repartir el mateix benefici.

El Sabadell n'ha anunciat una de 331 milions d'euros, prop del 2,1% del seu capital. Si tenies 100 accions d'un total de 1.000, en tenies el 10%; si l'empresa n'elimina 21, la teva part puja sense que hagis fet res.

El tipus d'interès és el preu del diner: com més alt, més car surt demanar un préstec i més paga qui té els diners guardats. El banc central el mou amunt o avall per frenar o accelerar l'economia.

Quan els preus pugen massa de pressa, el banc central puja els tipus perquè demanar diners surti més car: així es desincentiva la inversió i el consum, i la inflació baixa. Quan l'economia va fluixa, fa el contrari.

Un bo és un préstec: qui l'emet, una empresa, un club de futbol o un estat, es compromet a tornar el capital en una data concreta i, mentrestant, pagar un interès fix, el cupó. Qui el compra no és accionista ni té vot; només cobra el que es va pactar, ni més ni menys.

El risc principal és que qui ha emès el bo no pugui pagar. Com més dubtes generi, més interès ha d'oferir per trobar qui li presti; és per això que el deute del Barça per l'Espai Barça es paga a prop del 5%, mentre que el deute de l'Estat espanyol a deu anys ronda el 3%.

La volatilitat mesura quant es mou el preu d'un actiu, amunt i avall, en un període de temps. Un Bitcoin que puja un 24% en una setmana i un dipòsit bancari que no es mou mai són dos extrems oposats de volatilitat, no de qualitat.

Més volatilitat no vol dir necessàriament més risc de perdre diners a llarg termini; vol dir més soroll a curt termini. El risc real és el que et fa vendre en el pitjor moment perquè no podies aguantar veure el preu baixar (o pujar) tant.